Al llarg del transcurs d’estiu (breu incís, ja estem a l‘equador!) se
celebra bona part de diades, festes majors, concerts populars i
festivals de música, uns més emblemàtics que d’altres però a tots hi
destaca la capacitat de cooperació dels equips encarregats del muntatge.
Un d’aquests esdeveniments és el Festus de Torelló, Festival Jove d’Arts al Carrer (el més jove de la comarca). Amb “ressaca” de Sónar però amb ànims, vaig obrir-me a descobrir nous artistes d’àmbits com la dansa, arts plàstiques, música, circ, arts visuals, teatre, etc. I en concret els més alternatius del municipi, protagonistes d’aquest blog. Distortled Box,
sis amics amb una acció innovadora a la ment i una consola entre mans.
    Una producció 100% audiovisual, 200% experimental i 300%
electrònica.                                                                                                              Acompanyats doncs amb la tecnologia 8Bit i un conjunt de programes per manipular els seus sons (consoles com la Nintendo Game Boy o la Sega Master System)
i un megaltaveu portàtil, el qual fa homenatge al nom del conjunt
(construït per ells mateixos a base del reciclatge) i envoltats dels
amics més propers com a potents seguidors. Van crear un recital
espectacular a la vista, oferint espectacle per tots els sentits, fins
i tot al vestuari. Cadascú amb estil propi, guarnits amb elements
inconnex entre si,  però amb molta expressió, personalitat i estil.
Així doncs uns shorts florescents, una perruca victoriana, unes ulleres
ecovintage i una màscara de gas, convidaren a endinssar-te com a una
quarta dimensió, com si el que es visqués estigués entre lo real i lo
fictici.                                                                                                                                             Excèntrics, van convidar a ESCOLTAR
(hi poso especial rellevància) una oferta nova pels oïdes de la majoria
dels espectadors que els contemplàvem. Tornant escoltar,  el seu estil
musical resulta vital escoltar-lo, entendre’l,  aleshores és com
percebre un conte musical. Els seus canvis sonors amaguen inspiracions,
significats, estats d’ànim i per què no, pensaments. Doncs l’art és això “una filosofia que reflexa el pensament” (A.Tàpies). Música
estrambòtica, tan estrambòtica com el moment que vaig coneixe-ls; cosia
a un dels bars que solc freqüentar acompanyada d’una tassa de tè. Quan
una veu masculina va prestar especial interès en la meva acció amb un
comentari espontani molt simpàtic, per descomptat, no vaig finalitzar
la peça que confeccionava, però l’intercanvi de converses i impressions
(vam xerrar pels descosits, mai més ben dit) i l’intercanvi de telèfons
i uns mesos més tard, la amistat, va valdre la pena. D’això fa 6 mesos
i fins ara no he tingut la oportonitat de dedicar-los un blog.
Vitàlics, anfitrions, originals i divertits,  amb ric interès tècnic. Distortled Box
aposta per l’autoedició i exploració de sons, aquests, compactes i
potents, amb paràmetres alernatius i una base sonora “línia”
videojoc.                                                                                                                                                 Destaquen pel seu estil digne de segell
propi, una tècnica poc convencional i la manera de presentar la seva
música, cada integrant amb representacions personals. Executant
sessions ordenades però com improvitzades, molt naturals.Bebent
refrigeri proporcionat pels cambrers del bar de sempre, escoltats i
recolzats per amics, companys i veïns, van debutar un divendres fins a
sortir el sol. Tot un comportament cultural-musical a la plaça major de
Torelló, on tans cops han passat estones.   Actius, en 30 dies, he tingut la opció d’escoltar-los en quatre ocasions, la darrera a la Festa Major de Torelló.
Aquest conjunt tan peculiar no deixa indiferent als espectadors i
oients, generosos en quan a temps. M’hauran de perdonar els meus “anars
a dormir” abans de la finalització, encara no he presenciat cap comiat
(de ben segur és autèntic com ells). Sé que em perdonaran doncs si
destaca per alguna cosa la política de fer d’aquest grup és el bon
ambient i símbol de llibertat.                                                               Amb talent, treballadors i amb
ganes de fer-se conèixer, mantenen un ritme de producció àgil, guiats
per la inspiració, sense forçar però, la producció. Evitant tot tipus
de pressió; lo important és gaudir creant. I tot i que la consolidació
de projectes, sobretot artístics, requereix temps i maduresa. De plaer
i il·lusió els en sobre (ingredients essencials per cercar el que es
proposin, ja sigui l‘èxit com el plaer altruista).Distortled Box no són dj’s,  ni músics, ni freaks del videojoc, són artistes (de fet, una mica de tot lo anterior també!).Distortled Box trenca,
provoca, pot agradar o no, però el que és cert és que no deixa
indiferent, i creieu-me, avui en dia és molt difícil aconseguir-ho.
Voleu desxifrar la fórmula d’aquests Marios musicals?         Proveu a
http://www.distortledbox.com/home.html Gràcies

Amb "els mitjons sencers", la primera rosa a la tauleta i un dia
asolellat vaig penjar la senyera a la balconada com a benvinguda a la
darrera diada de Sant Jordi. No cal narrar la llegenda medieval del
cavaller i la princesa. Origen de la commemoració d'avui dia i motiu pel
qual regalem una rosa o bé un llibre.
Cert, les flors moren i els
llibres tenen fi, però el detall és el que compte. El detall, el foment
per la lectura i l'excusa per aportar color a casa.

Al sortir de casa, vaig respirar aire fresc, poètic,
romàntic...potser fruit de fantasia i exaltació per aquest dia.
Va ser gratificant observar persones a banda i banda amb la rosa en mà.

Vic preciós (no tan com l'any passat, la culpable? la pluja). Aquesta
vegada però, la protagonista d'aquest post és la nit de diada a
Barcelona. Regal d'una de persona important per mi, l'Oleguer.

Els objectius principals de l'esdeveniment "regalat" van ser; la
promoció
de la campanya "Barcelona Té Sang" (promou la donació de sang), celebrar
la Diada de Sant Jordi i, principalment, realitzar una mostra del bon
moment de l'escena musical de la ciutat. Un festival avalat pel treball
d'una serie de joves bandes locals que han sabut obrir-se camí al
complicat món de la música d'avui dia. Artistes conectats en un mateix
esdeveniment que més enllà de les diferències musicals i de
competència, comparteixen el mateix esperit personal, d'acció i
innovació. Amb la música com a vocació.

L'EscenaBCN, comptar amb la participació dels artistes més importants
del panorama musical barceloní en una programació àmplia amb concerts i
xerrades socials i culturals promogudes a través de xarxes socials
populars.

Un festival de nova generació, fresc, divertit, amb molta ambició i
il·lusió. Un bon punt de trobada de joves bandes locals -algunes
d'elles consagrades internacionalment- de diferents estils musicals; com
el pop, l'electrònica, rock o
hip-hop, entre d'altres. Un total de 14 formacions, repartides en dos
escenaris anomenats "llibre" i "rosa"). Un esdeveniment de llarg
recorregut (12 hores ininterrompudes).

El festival també va oferir un escenari obert, on qualsevol formació
podia
participar de manera
"espontània" (calia inscriure's uns dies abans). Aquests artistes
anònims, tot i no poder estar presents al cartell, també formen part
d’aquesta nova generació. Per aquest motiu la organització va disposar aquest espai.

Tot i que l'EscenaBCN es va enfocar com un festival d'innovació amb
grups
"indies"; cal dir que la majoria dels grups que van participar compten
amb un potent recolzament mediàtic. A més, de tocar, normalment, a
festivals
esponsoritzats per marques de refrescos o moda. Com en aquest cas, la
marca catalana Desigual, la qual va ser una empresa promotora.

Els 3.500 assistents però, no van ser suficients per completar el caliu
necessari en una infraestructura de grans dimensions com és el Palau
Sant Jordi i Sant Jordi Club (tot i estar parcialment tancats),
m'imagino
que el motiu principal  van ser els 38 euros d'entrada (considero que
és
un
preu abusiu).

Tot i que els espectadors vam estar molt còmodes, sense
aglomeracions (un festival ordenat però amb molt poca vigilància) ,et senties
lliure! Gaudint d'un so de qualitat, oient i espectador des de diferents perpectives amb total
tranquilitat. Les actuacions es van solapar per donar respir al públic i
evitar les aglomeracions.
Amb uns artistes vius, molt connectats amb els fans i
assistents, amb potència i energia. Agraïts de tenir la
oportonitat de mostrar els seus treballs
en un espai on han tocat els millors músics de la història musical. Acostumats a actuar a sales de
concert de dimensió
moderada, amb un contacte molt proper amb els espectadors, van vibrar. 
Astrud i el col·lectiu Brossa,
Standstill, De la fe i Las flores azules (ella amb una faldilla de tul
cinturada preciosa), Sidonie, Els Amics de les
Arts (clar exemple de música independent, doncs es van auto-produir els
primer disc i el van patrocinar de manera totalment autònoma a través de
xarxes online), Love of Lesbian (disfressats o no, són els reis),
Mishima
(presentant el seu darrer disc), Mel, Hotel La Paz (de la comarca),
Mazoni, The
Unfinished Symphathy i Mürfila. Són alguns dels grups que vam poder
gaudir.
Una nit on no vaig parar de saltar, cantar i
somriure, una nit creativa, variada. En fi, molt bon recital musical,
però em quedaré amb; "La pluja no esborrarà el nus d'un camí ple de
petjades, però seguint les engrunes de la felicitat, serà més fàcil
arribar al mar" un regal i una diada molt especial.

Musicalment parlant,
Pasternak és el local més alternatiu i modern de la comarca. I tot i
que Osona ofereix un ampli ventall de locals nocturns, aquesta sala mereix bé, un dels meus millors elogis. Amb una filosofia personal, gust i bon criteri com a sala de concerts/discoteca i apostant per la
música en directe i concretament el segell independent i 'autor. Ha rebut
els millors grups catalans del moment, en estils molt versàtils.Aprofitant

el cinquè aniversari d'aquesta sala; la programació d'aquests mesos
serà molt, molt temptadora. Amb formacions de nivell com Mishima o Els amics de les arts. A més dels dos protagonistes d'aquest blog; Sidonie i
Sanjosex. Tan diferents i referents per una servidora.Sidonie,
grup psicodèlic d'identitat urbana i de carrer, no de
qualsevol carrer, sinó del Abbey Road de Londres. On van masteritzar
l'últim disc a l'estudi on el seu major referent
musical, The Beatles, va produir-hi històrics temes. Aquest grup no
regalava el seu
ritme frenètic al cor d'Osona des de la "Festa del Porc i la Cervesa
del
2008", a Manlleu. Així doncs, tot i que fent-se esperar amb tres
quarts
d'hora de retard. Aquest conjunt revolucionar la sala i demostrar el
seu salt i millora qualitativa, sobretot pel que fa a la composició. Va

ser molt
curiós viure tantes sensacions juntes en un mateix concert. Per fi vaig
poder gaudir, en ple directe, d'un dels grups que més escolto
últimament, molt emocionant. La
divergida diferència de watts vers el directe i el
meu portàtil aportaren als meus oïdes una sonoritat
exquisita. Afegint un joc de llums molt rítmic. Els protagonistes
aconseguiren entrar a l'espectador al poder
sobrenatural de la seva embriagadora música. Com ells argumenten;
"imaginant el món a través del seu món". Impossible quedar-se immòbil
davant l'encertada combinació del seu rock-indie-pop psicodèlic, amb
certa arrel anglosaxona. Sense cap dubte, un grup que guanya potència en
directa. Definitivament
destacaren per transmétre energia i ganes de passar-ho bé plasmat a la
interpretació i
posada d'escena.Envoltada de nombrosos seguidors fidels al grup,
vaig
ballar i
cantar tímidament a l'amor i al desamor, el que va ser presentació del
seu nou disc.Destacar la divertida
confessió del cantant, Marc Ros, sobre el seu fanatisme per l'històric
conjunt AC-DC, aquest, demanà que s'intervingués la reproducció dels 
videoclips d'aquest conjunt, projectats a la pantalla de la sala.
Justificant que no el
permetien concentrar-se. Concert molt suggerent i
plasent. Destacar el contacte amb el públic amb converses obertes. A
més de per mi, els temes especials;Giraluna,
escoltar-los asseguts al terra mentre en Marc sortejava els nostres
cossos, acariciant els caps en un paper protagonista, el sol. Va ser
tendrament
emocionant.Potència i energia del conjunt, amb Nueva York.

Mestissatge
i ritme àrab que tan em recorda al místic viatge a la Índia, amb
Varanasi.

Dolçor, deixant endarrera una imatge dura amb Por ti.

A
més, vam poder gaudir de col·laboradors d'espontanis amb Un dia mas en
la vida o Los Olvidados, entre d'altres.Sidonie, d'aparença dura i
viril van aportar aventura a l'escenari, mentre que Sanjosex destacà
per l'aparença
reflexiva. 

Sanjosex, d'esperit lliure i personalitat
indiscutible, després del passat MMVV, i en un ambient molt íntim, varen
tornar a
plasmar a l'escenari vigatà fets i pensaments quotidians, amb cançons
molt directes, elaborades i
característiques. Com
argumenten els propis artistes; "no apta per qualsevol oïda". La
mort,
el sexe o les casualitats van ser protagonistes en versos clars,
contundents i amb un
llenguatge musical i instint molt propis, prenent forma en temes rics de
significat
i raó. Amb un registre bastant ampli; pop alternatiu i d'autor, amb
tocs flamencs, blues i soul. Varen marcar molt la bona composició de
les cançons, destacar els tocs de piano. Com a punt negatiu, m'atreviria
a dir que va faltar potència i efectivitat de veu i piano. En alguna
ocasió es va
haver de
fer callar al públic. La il·luminació però molt equilibrada i una
posada en escena molt entenedora i ordenada.Sense dubte, Sanjosex és
un dels
grups amb segell català més talentós, autèntic i particular del moment.
Amb lletres
molt madures i elaborades, sobretot a l'últim disc.Vam escoltar
cançons d'èxit de reguitzell o bé cançons noves, en el que
va ser
la presentació
del seu tercer disc. Van bordar el tema Fem l'amor on Sanjosé tocà
l'harmònica en comptes de la guitarra.Contràriament a
Sidonie, amb una imatge molt casolana i
"anticomercial" i vestuari sense criteri de consonància i equilibri com a
conjunt, naturals i senzills. La veu de Sanjosex ens
convidà a la reflexió amb cançons missatge plenes de metàfores. Sanjosé,
cortès i d'expressió
trista,
contrastava amb somriures ingenus i ulls observadors, a més de balls i
postures un tan peculiars. Vull destacar els seus agraïments més
sincers al arribar la finalització del concert. En fi, desitjo que
la
programació d'aquesta sala segueixi portant formacions d'aquest nivell a
l'escenari vigatà com a símbol de bon marc d'actuació d'oci nocturn. Abans
d'acabar però, voldria corroborar el
que tans cops he dit, vull un "novi" músic! (per a qui pogui llegir).
Gràcies.

Quina seria la feina dels meus somnis?És
fàcil seguir els pensaments lògics i capitalistes que ens prepara la
societat d'avui dia. On no prenem consciència de la raó i accions. Avui
dia qui no té dues carreres té un parell de màsters o el domini de tres
idiomes. La naturalesa de la convivència al món occidental és guanyar
diners, molts diners. Aspirar al màxim, a dalt de tot. L'educació
actual és una formació de competències. Sí que és cert que l'home neix amb l'instint de sobreviure i amb això, l'ànima crea un
instint d'egoisme per naturalesa.Avui dia no tenim
suficient temps, consciència o sense anar més lluny, sentiments per
pensar en la l'"autoclassificació" de la societat actual. Uns estan a dalt, d'altres
a baix i la majoria al mig. El concentrar-se en com arribar a
aquestes alçades; ens ocupa la major part del temps. Tot
i que estic totalment d'acord de formar una societat intel·lectual. No
es té en compte que s'ha d'aprendre coses que enriqueixen la persona i
formin un mateix.Lo
curiós d'aquests estudis "alternatius" és que la majoria podrien
derivar a un ofici que enriquís més. En sentir-se més actiu,
realitza't, vital, entretingut i amb això, feliç. Tothom porta una
vocació dins; cadascú val pel que val. No tothom serveix per ser gerent
d'una multinacional de moda, és més, no per què es sigui gerent; s'ha
de tenir un millor sou o encara més important, un s'ha de sentir més
realitza't. Tothom intenta cercar
un treball d'ensomni. Bé, crec que aquests dos termes no són comparables, combinables ni compatibles. Doncs,
quan converteixes un somni en treball, aquest es
converteix en això, un treball. Ara, si el treball dels teus somnis té
com a principal exigència una molt bona recompensa monetària sí que tindràs
més motius per tenir una vida més còmode i més equilibrada, econòmicament parlant. Fet que anirà directament relacionat amb l'estat anímic de la persona. No obstant, es tindrà probablement el handicap de poder no sentir-se del tot realitza't. També es produeix l'efecte contrari; si no es té
una feina que respongui a la necessitat econòmica de l'individu, sense cap dubte, aquest, tindrà més aviat, símptomes de infelicitat. Per això és primordial formar-se, defenc
aquest dret i deure com individu actiu. Això sí, formar-se amb el que un
sent de veritat.Un
treball és la tasca quotidiana que ens ocupa la major part del dia. Al qual s'ha de complir amb una
obligació, unes exigències, uns horaris, un protocol i una manera de
fer exigida.Quan
arriba el final de la jornada i creuem la porta de sortida,
estic segura que el nostre índex de felicitat es dispara en augment;
sortint de l'òrbita normal del nostre índex de felicitat comú (més elevat o menys segons la genètica de l'individu).Doncs
es digui el que es digui, en el fons i per molt que agradi una feina o es
treballi per un mateix -a l'entendre de cadascú-. El
somni de tota persona és no treballar. Però com a somni que és; és
utòpic, doncs per sobreviure s'ha de realitzar un esforç. Diguem-li
dissenyar, construir, controlar, produir, pensar, calcular, etc.Ara bé; sense perdre la paradoxa del temps, el temps treballat pels demés i el temps treballat per a un mateix. Així doncs crea, creador.