Podria citar varis exemples d’art al servei del poder, sobretot per causes polítiques, com per exemple la influència de l’art de Picasso al partit comunista, o era a l’inrevés? L’Icona del nazisme al segle XX (tots sabem el potent sistema propagandístic de Hitler) o els homenatges de i per a l’emperedor Julio César.La relació entre art i poder és tan antiga com la història del mateix art.En moltes ocasions l’art s’ha convertit en símbol d’identitat i reivindicació. Amb tal magnitud de força que ha estat capaç de donar a conéixer nombrosos fets històrics; no només per què són  prova (en ocasions, les úniques) davant un fitxer històric i sociològic. Sinó que l’art arriba a tot el poble, sent capaç de provocar i influenciar la civilització. Anteriorment els grans líders li donaven gran valor i significat a monuments i obres pròpies, en honor i commemoració al seu poder. Per general, magnats i persones odioses que, segurament, no entenien l’art, com és el cas de les consagracions a reis.Simplement buscavan la commemoració i memòria del seu poder com a personatge.  Doncs la majoria, el seu objectiu principal era defendre la magnificència de la seva persona. Un altre comitent i consumidor d’art molt important és l’església. L‘art, de sempre ha estat íntimament relacionat amb la religió i el seu poder gloriós. I és aquest sector el que sempre ha apadrinat l’art més valuós. Hi ha una suma enorme de diners invertits a la construcció d‘edificacions religioses com esglésies o palaus, monuments i obres. De fet, avui en dia, tot i que ja no s’inverteix tan capital a aquest sector, encara es pot apreciar el reflex patent del poder de grandesa de l’església i tots els personatges que hi ha al seu darrera. Mostra de l’imperialisme i feixisme que ha conduït de sempre l’art. Això sí, gràcies a aquesta acció, avui dia podem apreciar importants belleses i relíquies, dignes d’admirar.Tot i que en vàries ocasions l’art també ha servit de denúncia i rebel·lió per a col·lectius i individuals d’accions injustes i violentes; com és el cas de l’obra pictòrica “La llibertat guiant el poble, de Delacroix”. Obra referent a la trajectòria de la història de l’art. La qual ha donat molt per estudiar -la i debàtre-la. Doncs, malauradament, al llarg de la seva història, la guerra no ha deixat de ser objectiu de l’art. Avui dia, l’art és de culte més que de commemoració o representació. Sí que és capaç de criticar, reprimir, evidenciar, commoure, irritar, inspirar o transmetre sensacions, a més, de traduir una realitat a través de la imaginació. Però l’art actual i contemporani no arriba a exaltar o afectar tan a la civilització, com l’art d’altres èpoques. Actualment, per exemple, és molt delicat tractar el l’assumpte de la guerra, està com “políticament censurat”. I tot i que l’art és la ciència i manera d’entreveure i viure la vida més lliure, aquest està reprimit, socialment i economicament (però la meva voluntat no és parlar de política ni de poders econòmics, per això aparcaré aquest tema per un fòrum de política, per exemple). Cert, realment és poc accessible sobreviure de les pròpies creacions. Són pocs els que poden dir “sóc artista“ i la meva dedicació és aquesta. Doncs, per què un galerista de coneixement fitxi un nou creador, aquest, ha de tenir un padrí o nom darrera.Una altra possibilitat per poder viure del propi art és oferir les obres a empreses comercials o entitats privades.  La majoria per càrrecs publicitaris, per arribar a treballar-hi però, cal dir que l’artista ha d’estar premiat en un difícil concurs aleatori de sort. Una sort treballada on, a més de ser bo, ha de tenir uns estudis i trajectòria al darrera a més d’un segell propi i traça sobre el disseny digital. Aleshores però, en moltes ocasions l’artista, ha d’oferir el que la demanda espera o bé, el comitent exigeix i deixar el seu estil més personal a l’estudi. Sense oblidar que el nom de l’obra el durà algú altre. Per sort, el temp avança per tots. I tot i que segueix sent gairebé impossible salvar l’anonimat en l’art primerenc. Actualment hi ha sales d’exposicions alternatives i ajuntaments, com és el cas de l’Ajuntament de Vic, que cedeixen espais públics, per exemple centres cívics i  biblioteques,  a l’abast d’artistes anònims que encara no tenen lloc a galeries mediàtiques. Fonts on els artistes gaudeixen de major llibertat d’expressió per les seves creacions.         Des d’aquí, mil gràcies a fundacions, entitats socials i ajuntaments (podeu informar-vos a la web de cada municipi) que valoren i aporten recursos i assistència  a artistes emergents que necessiten promocionar-se i impulsar-se. En funció a projectes sòlids i bons que encara no han saltat a l’escena.  Per un art a l’abast de tots els públics.